Jordi Puntí
La paciència

Em trobava en un cafè, a l’estació de tren de Luxemburg, i m’acabava de prendre un entrepà i una coca-cola. Vaig demanar el compte i vaig voler pagar amb targeta de crèdit. El cambrer va portar la màquina, va passar-hi la targeta i em va demanar que hi posés el número secret, mentre ell mirava durant uns segons cap a un punt inconcret al seu davant. Tots els venedors i cambrers ho fan, això: miren cap al no-res per mantenir la discreció i donar una mica de privacitat al client. N’hi ha que dissimulen poc i giren la cara, com fastiguejats, o per un atac de timidesa, però també n’hi ha que es lliuren a un somieig personal, tanquen els ulls tres segons, observen un horitzó imaginari, i no tornen a la realitat fins que la màquina emet algun tipus de senyal sonor. Potser n’hauríem de dir d’alguna manera, d’aquest punt inconcret i breu que és com un punt de fuga mental, potser n’hauríem de dir Timbuctu, o les quimbambes... Bé, en tot cas, vaig teclejar el número secret, mentre el cambrer de Luxemburg es perdia en el seu punt de fuga que mirava cap al sud, en direcció a Marsella o més avall, vés a saber, i de sobte a la pantalleta de la màquina hi va aparèixer una frase: «Veuillez patienter». ¿Com ho traduiríem això?, vaig pensar. La manera més lògica seria «Esperi’s un moment» o alguna cosa per l’estil, però en realitat el que em cridava l’atenció és el verb patienter. En català no existeix, diria, només el contrari impacientar i el derivat despacientar, però si les pantalles de les màquines diguessin «un moment, no s’impacienti», ens ho prendríem com un retret, com si d’entrada ja estiguéssim inquiets o emprenyats perquè la cosa no avança i ens fa perdre el temps. Em consta que pels francesos el «veuillez patienter» és més suau, com una frase feta que no et prens a la valenta, potser ni tan sols la llegeixes. Ah, m’espero uns segons, d’acord, només faltaria.

Tot això em voltava pel cap mentre esperava el tren a l’andana. Anava cap a Nancy per prestar-me a un joc literari en forma d’encàrrec. Era la proposta més estranya que m’han fet mai com a escriptor, o potser la segona més estranya. Es tractava d’anar a sopar a casa d’uns desconeguts, en companyia de més convidats, i després escriure un text a partir de l’experiència o de les converses que sortissin durant la vetllada. No eren desconeguts triats a l’atzar, com si hagués de trucar a una porta qualsevol i digués que hi anava a sopar, sinó que les persones que m’havien fet la proposta ja s’havien cuidat de seleccionar-los. Eren hostes que sabien parlar i escoltar i discutir, que tenien un interès en la literatura i al seu torn em podien explicar coses de Nancy o del que els vingués de gust.

Més enllà del misteri de ficar-se a casa de desconeguts i compartir unes hores amb ells, sabent que probablement no els tornaràs a veure mai més, si no és que s’esdevé algun fet inesperat i que alteri les nostres vides —però això no sol passar—, el que m’intrigava més era de quina manera es filtraria tot allò en una narració. Al meu entendre hi ha dos tipus de narradors: els caçadors i els pescadors. Els caçadors surten a buscar la matèria literària, s’endinsen en territoris desconeguts i agusen els sentits per trobar una història, un personatge, un fil per estirar o una revelació que els obrirà el camí de la paraula, gairebé com els cavallers medievals que es calçaven l’armadura, s’enfilaven al cavall i sortien a l’aventura. Després hi ha els narradors pescadors, que s’asseuen al marge d’un riu, preparen la canya i tiren l’ham. Mentre s’estan quiets, prenen paciència i esperen que el peix piqui. Si la història no els passa pel davant, contemplen la vida i omplen el temps d’espera amb la imaginació i el pensament, i al final pot ser que la peça que han pescat sigui gairebé una excusa per poder narrar tot el que els voltava pel cap.

Jo no sabria dir quina mena de narrador sóc. A vegades surto a caçar com un destraler i a vegades, potser més sovint, em quedo quiet i provo de pescar. Pensava tot això a dalt del tren, i en realitat vaig adonar-me que en aquell moment feia totes dues coses alhora: anava cap a algun lloc, a la recerca d’una història, i alhora m’estava quiet, observant el paisatge. El que es veia des de la finestra, en tot cas, era força monòton. Planures verdes de l’Europa central, camps acabats de segar, rius cabalosos, boscos i campanars en la distància que, amb el sol de la tarda, se saturaven de color. De tant en tant el tren s’aturava en una població mitjana —Thionville, Hagondange— i, quan feia gairebé una hora que corríem, vam entrar a Metz. Vam deixar enrere un polígon industrial i lentament vam ficar-nos al nucli urbà i, si ho explico, és perquè de sobte vaig fixar-me en una estesa de tendes de campanya i barraques fetes de roba i cartró. Una ciutat en miniatura improvisada dins l’altra ciutat. S’hi veia moviment, sobretot dones que seien en redols o feinejaven. Semblava que s’havien instal·lat en el pàrquing posterior d’un centre comercial, a tocar de la zona de càrrega i descàrrega.

—Els refugiats de Blida —va dir-me un veí de compartiment. Em devia veure abstret, mirant per la finestra, i era com si respongués als meus pensaments—. Fa uns mesos la policia ja va desmantellar aquest camp, però de mica en mica hi han tornat.

—¿Són sirians? —vaig fer.

—No, que jo sàpiga la majoria són albanesos i kosovars. Vénen dels països balcànics. Volen papers, esclar, i s’esperen. Setmanes i setmanes fins que el govern els pugui allotjar en algun lloc. Compten que tot se solucioni abans que arribi el fred, a la tardor.

Quan li volia preguntar per l’ajuntament, i per la reacció popular, vam entrar a l’estació de Metz. Jo havia de canviar de tren i vaig perdre de vista el meu informador. Deu minuts després vaig instal·lar-me en un nou compartiment. El vagó anava força ple i, quan ja començava a moure’s, van entrar dues noies i van asseure’s amb mi. Tenien uns vint anys i anaven vestides a la moda, amb texans estrets i bruses de marca. Una, la que seia al meu davant, va treure un kit de maquillatge de la bossa. Tenia la mirada vidriosa i els ulls inflats d’haver plorat.

—Has tancat la porta amb clau? —va preguntar de sobte a la seva amiga. Tot i que ho va dir en francès, li vaig notar un fort accent anglès. Probablement era nord-americana.

—No. —li va respondre l’altra—. ¿Eres tu qui tenia les claus, no?

Totes dues van riure. Compartien un suc de taronja i es van passar l’ampolla. La noia del meu davant es va palpar les butxaques i va comprovar que sí, que les tenia ella. Llavors van continuar la conversa. Ni l’una ni l’altra estaven convençudes d’haver tancat la porta amb clau. Amb la pressa i l’emoció de marxar, vaig entendre, era probable que se n’haguessin oblidat.

—He deixat la maleta i les bosses a l’entrada —va fer la més preocupada, mentre es retocava l’ombra dels ulls—. Si algú s’adona que està obert, només ha de fer tres passes, agafar-ho tot i emportar-s’ho. És molt senzill.

—No és tan fàcil, dona. Des de fora la porta sembla tancada —va provar de tranquil·litzar-la, i va canviar de tema:— I així què, ¿com ha reaccionat ell? Torna-m’ho a explicar.

—No res. M’ha dit que a l’estiu em vindrà a veure a Cleveland, però jo ja sé que no ho farà. Aquestes coses es diuen i després no passa. Quan ha vist que em posava a plorar, però... —va callar un moment—. Jo crec que hem de tornar. És massa arriscat.

Al meu costat, la seva amiga va deixar un esbufec d’enuig.

—I a Nancy, ¿què? ¿Quan hi anirem?

—Tenim temps. Tornem a casa, tanquem bé la porta i agafem el proper tren. Tot plegat només perdrem una hora.

—Jo crec que l’has tancada bé, la porta. Hi anirem per no res. Ens farà una ràbia, quan arribem i trobem que ja estava tancada! Poques hores que et queden a França i les malgastes així...

Van seguir discutint deu minuts més, l’estona que vam trigar a arribar a la propera estació, i després van baixar. No em van dir adéu ni res, com si jo no hi fos. Tampoc no em va quedar clar què hi anaven a fer a Nancy, si era important o no. Per moments em va semblar que tenia a veure amb un altre nòvio, i uns diners, i he de dir que vaig estar a punt d’intervenir en la conversa i preguntar-ho. Si ho hagués fet, m’hauria convertit en un escriptor caçador, allà mateix, i em sembla que vaig resistir-m’hi perquè encara no era l’hora. No havia ni arribat a Nancy i no volia semblar un depredador, algú que va desesperat per arreplegar una bona història com més aviat millor. Quan el tren va tornar a engegar, em vaig fixar en les dues noies que caminaven a l’andana. Una, la nord-americana, duia l’ampolla de suc de taronja a la mà. Va veure’m a la finestra, els nostres ulls es van trobar uns segons i aleshores es va quedar quieta, com si recordés alguna cosa, i va fer una ganyota de sorpresa que el moviment del tren va congelar. La vaig perdre de vista. Al seient del meu davant, oblidat, hi havia l’estoig de maquillatge.

Mentre escric aquestes paraules, tinc al davant l’estoig. Me’l vaig quedar. Un trofeu inútil. És allargat i estret i conté tot el que hi esperaries trobar. Ombra d’ulls i pólvores per a la cara i fins i tot un mirallet. Agafo el pintallavis,...